DECIDIR I SER CONSTANTS !!!

Reflexio.

A la petita escola rural hi havia una vella estufa de carbó molt antiquada. Un petitó tenia assignada la tasca d'arribar a l'escola d'hora cada dia per encendre el foc i escalfar l'aula abans que arribessin la seva mestra i els seus companys.

Un matí, van arribar i van trobar l'escola envoltada en flames. Van treure el nen inconscient més mort que viu de l'edifici. Tenia cremades greus en la meitat inferior del seu cos i el van portar urgent a l'hospital del comtat.

En el seu llit, el nen horriblement cremat i semi inconscient, sentia al metge que parlava amb la seva mare. Li deia que segurament el seu fill moriria que era el millor que podia passar, en realitat -, ja que el foc havia destruït la part inferior del seu cos.

Però el valent nen no volia morir. Va decidir que sobreviuria.

D'alguna manera, per gran sorpresa del metge, va sobreviure.

Un cop superat el perill de mort, va tornar a sentir la seva mare i el metge parlant poc a poc. Atès que el foc havia danyat en gran manera les extremitats inferiors del seu cos, li deia el metge a la mare, hauria estat molt millor que morís, ja que estava condemnat a ser invàlid tota la vida, sense la possibilitat d'usar les seves cames.

Un cop més el valent nen va prendre una decisió. No seria un invàlid.

Caminaria. Però malauradament, de la cintura cap avall, no tenia capacitat motriu. Les seves primes cames penjaven sense vida.

Finalment, li van donar d'alta.

Cada dia, la seva mare li massatge les cames, però no hi havia sensació, ni control, res.

Tanmateix, la seva determinació de caminar era més forta que mai.

Quan no estava al llit, estava confinat una cadira de rodes.

Un matí assolellada, la mare el va portar al pati perquè prengués aire fresc.

Aquest dia en lloc de quedar assegut, es va tirar de la cadira. Es va impulsar sobre la gespa arrossegant les cames.

Va arribar fins el tancat de pals blancs que envoltava el jardí de casa seva. Amb gran esforç, va enfilar-se a la tanca. Allà, corre que corre, va començar a avançar per la tanca, decidit a caminar.

Va començar a fer el mateix cada dia fins que va fer una petita empremta al costat del la tanca. Res volia més que donar-li vida a aquestes dues cames.

Per fi, gràcies a les oracions fervents de la seva mare i els seus massatges diaris, la seva persistència fèrria i la seva resolta determinació, va desenvolupar la capacitat, primer de aixecar-se, després caminar trontollant i finalment caminar sol i després córrer.

Va començar a anar caminant a l'escola, després corrent, pel simple plaer de córrer. Més endavant, a la universitat, va formar part de l'equip de carrera sobre pista.

I encara després, al Madison Square Garden, aquest jove que no tenia esperances de sobreviure, que mai caminaria, que mai tindria la possibilitat de córrer, aquest jove determinat, Glenn Cunningham, va arribar a ser l'atleta nord-americana que ¡va córrer el quilòmetre més veloç el món.

Conclusió: Fes el que puguis i algú farà el que no puguis.

Bones pedalades i bon finde!!!

Article vist a Corredores Novatos.