dilluns, 16 de maig de 2011

Ruta del llobregòs. La Segarra


Claret
La vall del Llobregós, situada al centre geogràfic de Catalunya –prerrogativa del santuari de Pinós-, constitueix un "microcosmos" unitari delimitat per un curs fluvial, però que actualment es troba en l’òrbita de quatre comarques diferents: L’Anoia, el Solsonès, la Segarra i la Noguera.

Sta. Ma de Claret
          Amb restes de poblament que daten de l'època prehistòrica, aquesta zona va ser ocupada pels musulmans al segle VIII i conquerida definitivament pels cristians al segle XI. L'any 1035 el comte Ermengol II d'Urgell començà una campanya bèl·lica que havia de consolidar una línia fronterera defensiva al llarg dels rius Segre i Llobregós, que comprenia  els castells de la vall de Meià, el de Ponts, el de Ribelles i els de Sanaüja, Biosca, l'Aguda de Torà i Castellfollit, quedant fixada, d'aquesta manera, l'anomenada línia defensiva del Llobregós.

Torre d'Ardèvol
Val a dir que finalment, en allunyar-se el perill islàmic les fortaleses quedaran com a nuclis de domini senyorial durant tota l'Edat Mitjana i s'endinsaran als segles moderns en plena activitat. De la mateixa manera, l'extensió dels cultius, un moviment de preus de tendència alcista i uns costos relativament baixos de les explotacions, va possibilitar que l'agricultura catalana i la renda de la terra fessin un salt endavant important al segle XVI. Així doncs, en aquest marc de prosperitat, els castells esdevindran palaus, com el deliciós –i malauradament en perill- castell d’Anfesta, alhora que el creixement econòmic i poblacional també es reflectirà en la construcció dels grandiosos temples gòtics de Sanaüja i Torà.

Llanera


Castell de Llanera
En canvi, el segle XVII està marcat per la guerra dels Segadors, que coincidí amb èpoques d'extrema secada i misèria generalitzada, de manera que el redreçament econòmic no arribarà fins al segle XVIII, després de patir encara la guerra de Successió. Durant tota l’època moderna les poblacions del Llobregós mantingueren una forta dependència senyorial, des de la pertinença al ducat de Cardona en el cas de Pinós o Torà, fins a la dependència bisbal de Sanaüja, on hi sojornaba el bisbe d’Urgell. També en aquesta època es configurà el mapa diocesà actual, segons el qual les poblacions del Llobregós pertanyen a tres bisbats diferents: Als extrems, Sanaüja –amb Vilanova de l’Aguda- i Calonge pertanyen respectivament als bisbats d’Urgell i de Vic, mentre les altres poblacions formen part del bisbat de Solsona, creat a finals del segle XVI.

Torre de Vallferosa
Així doncs, des dels primers assentaments prehistòrics, la línia fronterera a l'Edat Mitjana, les xarxes de molins i l’extensió massiva del cultiu cerealista després de la fil·loxera –les parets de marge formant bancals perduren com a record de l’antic cultiu de la vinya i l’olivera-, el riu Llobregós ha determinat una geografia, una activitat econòmica i fins i tot una manera de construir, des de l’isolament de les masies fins als nuclis urbans perfectament consolidats. Però la Vall del Llobregós també és la seva gent, les seves festes i tradicions, suculents productes artesans, les activitats quotidianes i el pas del temps... Temps històric més enllà del mite, però temps real d’un territori amb passat, però que no vol renunciar a tenir presència viva en el futur
Tota l'iformacio de la vall del Llobreòs polsa l'enllaç

Tombes  segle IX i X
El Joan tambe i era.
Traça  a Wikiloc