Tan sols per recordar el post del 23 02 2007
És bastant difícil donar una definició exacta del cicloturisme. És un esport tan plural, tan complex, tan personal, tan original... que no és possible etiquetar-lo mai. Es viu o no es viu, un té la sensació o no la té!
El terme "cicloturisme" engloba totes les formes de ciclisme recreacional, no competitiu, tots els àmbits d'utilització de la bicicleta en constant recerca.
És l'esport que es fa sense presses (no s'ha d'arribar el primer enlloc), sense premis (la satisfacció es troba a cada pedalejada). És l'esport en què no s'intenta imitar el ciclisme d'alta competició, i s'hi cerca, moltes vegades, l'autosuficiència. És un dels majors plaers que proporciona la bicicleta. No és important quants de quilòmetres es fan, ni amb quin temps, sinó com i per on es va. L'autèntic cicloturisme comença bastant abans de la primera pedalejada, preparant els itineraris, estudiant els mapes, parlant, acumulant informació, estudiant els llocs, les formes de menjar i dormir, preparant el material i la bicicleta, posant-se físicament a punt...
El cicloturisme, més que un esport, és un cert estil, una certa concepció i una certa filosofia de la vida. És una combinació indivisible entre home i màquina. És sinònim de llibertat i d'independència. Ens ajuda a redescobrir sensacions perdudes del nostre món intern, a retrobar els plaers més intensos, i a connectar i a interpretar el nostre entorn i la realitat de la vida. És una font inesgotable de satisfaccions variades per a totes les edats. Tampoc no està renyit amb el concepte de família, ja que aquest meravellós enginy mecànic es revela també com una ferramenta d'unió familiar. Avui en dia és habitual la imatge de les parelles amb els seus fills, que comparteixen les emocions d'una passejada amb bicicleta.
La bicicleta pot ser el mitjà o el fi mateix, implicant parcel·les culturals i aventures en totes les seves manifestacions. No hi ha metes ni limitacions, només estímuls sans, d'acord amb les possibilitats de cada un.
En el cicloturisme la bicicleta té la seva importància, emperò molt més la persona que la condueix, les seves ànsies d'aventura i els seus coneixements. Qualsevol bicicleta serveix per fer cicloturisme. Els tres conceptes claus que hem de tenir en compte en comprar-la són qualitat, senzillesa i seguretat, i que les seves dimensions guardin les proporcions degudes amb els membres del ciclista, és a dir que ha d'estar adaptada al seu usuari en quant a alçada i llargada del quadre, alçada del seient, del manillar, amplària d'aquest... La postura del cos té una gran importància, ha de ser equilibrada i eficient. Una posició correcta respecte del quadre i del pedalier és fonamental, i resulta més còmoda de mantenir durant llarg temps, a més d'evitar lesions. Una posició massa dreta suposa un esforç inútil i oposa una gran resistència a l'aire. El tub del seient ha d'estar tapat per la part superior per evitar filtracions d'aigua al pedalier. Ha de tenir un bon portaequipatge el més lleuger possible, resistent i rígid; agafat directament al quadre, ja que no és aconsellable dur l'equipatge damunt l'esquena.
Un altre dels accessoris importants són els llums, per llei i per seguretat, el canvi, amb un conjunt de marxes no gaire llargues, que ens permetin pujar les costes amb la bicicleta carregada, i els parafangs, especialment els dies de pluja.
El manteniment de la bicicleta és de vital importància, ja que la nostra vida en depèn contínuament.
La bicicleta, vehicle alternatiu, és un mitjà de transport que s'integra dins la Naturalesa sense agredir-la. Engendra la prudència, fomenta la companyonia, desenvolupa la iniciativa personal, la perseverança... És silenciós i no contaminant, permet l'exercici físic simultani al desplaçament i dóna gran llibertat de moviments, ocupa poc lloc, és econòmic de comprar i de mantenir. Es un instrument de primera necessitat per a la salut física i anímica i per recobrar l'equilibri interior.
És un dels símbols ecològics emprats en contra de la degradació del medi ambient i, al mateix temps, és un mitjà d'emancipació. Amb ella no travessem un paisatge, en formem part, ens hi integrem. Les sensacions de l'entorn penetren més profundament dins nosaltres. Ens fa sentir de nou el gust per l'esforç i la il·lusió de superar-nos, ens tonifica bona part de la musculatura i ens retarda l'envelliment. És un exercici excitant, convenient i agradable.
Multiplica el radi d'acció sense rompre l'equilibri natural, ens serveix per accedir i conèixer llocs distints al nostre, o ens ajuda a percebre el nostre d'una forma diferent, i ens crea una sensibilitat que ens fa recuperar el vertader concepte de la vida.
Amb l'era de "maquinisme" que envaeix tots els estrats de la nostra societat, és imprescindible cultivar el nostre cos.
L'activitat física és necessària d'una manera continuada durant tota la vida, si volem que el nostre organisme es mantingui sa. L'activitat física té a més una altra facultat interessantíssima, la d'actuar en la nostra esfera psíquica i donar-nos més optimisme i il·lusió. Així ens serveix de vàlvula d'escapament per a les tensions acumulades durant el dia.
L'esport s'ha convertit avui en dia en un exponent més del món modern. Milions de persones el practiquen, bé en forma de competició, o com a esport recreatiu.
Desgraciadament, el problema de l'esport competitiu d'élite radica en el terrible cinisme d'aquesta societat de consum que l'ha convertit en un espectacle mercantilitzat i n'exigeix resultats cada vegada més difícils, sense tenir en compte que aquest ja fa temps que ha perdut el seu aspecte lúdic, i que ja no és una activitat amb la finalitat de millorar les facultats necessàries per resistir i triomfar en la lluita diària.
El cicloturista, aquell que pedaleja per a la seva distracció, per a la seva diversió, aquell que gaudeix de la Natura, aquell que sap apreciar un paisatge (tant en forma individual com en grup) o el cant dels ocells, aquell que de nou ha retrobat la joia de viure, la salut de l'ànima i del cos, amb les reconfortants passejades amb la bicicleta... Aquest és l'autèntic CICLOTURISTA! i no aquell que enfundat dins un vistós jersei publicitari, estirant un monstruós desenrotllament, intenta emular descaradament els Merckx, Indurain, Lemond, Fignon, Delgado, Moser, Hinault, Lejarreta, Kelly, Caritoux, Cabestany, Chozas...
El cicloturista és un esportista que es sorprèn cada dia dins aquest món fascinant, que ell va ampliant dins tots els àmbits. És personal, dissenya el seu cicloturisme d'una manera diferent, de forma que es cenyeixi al seu món de somnis, d'esperances, que li proporcioni beneficis físics i emocionals, sensació de llibertat, de plaer i de reducció d'ansietat.
És una persona que vol millorar la seva salut i la del seu entorn, Es un fervent enamorat de la Natura, que està preocupat per la contaminació, el renou i el malbaratament de l'energia. És un esportista que pedaleja per gust, que sap posar el seu amor propi a l'altura de les satisfaccions del turisme intel·ligentment comprès, que no es limita a fer el recorregut dins un temps satisfactori, que s'atura quan li sembla i observa el paisatge i en gaudeix d'ell, que no necessita tribunes ni espectadors, n'hi ha d'estar pendent d'un cronòmetre. Els imprevistos que es poden presentar durant l'excursió són per a ell un al·licient més.
El cicloturisme, com a activitat d'oci, és de les més completes que pugui realitzar l'home. Forja i endureix l'esportista, li tempra el caràcter i li mostra el camí per aconseguir metes més altes. És un bàlsam regenerador de joves i no tan joves, que no volen ser enrotllats per la nostra era, per aquesta tecnologia absorbent que ens té aclaparats, amb el medi ambient sempre amenaçat.
L'ésser humà té una especial predilecció per desplaçar-se; per visitar llocs amb interès artístic, històric, paisatgístic, econòmic o de qualsevol tipus. Té predilecció per estudiar la flora o la fauna d'una regió, per aprendre els costums dels seus habitants, per conèixer el seu art... Conèixer l'entorn és una part substancial per conèixer-nos a nosaltres mateixos.
L'increment de l'afecció envers al cicloturisme d'aquests darrers anys, no és res passatger, és el fruit d'un autèntic procés de maduresa social.
Anar amb bicicleta és una forma beneficiosa d'exteriorització d'una agressivitat interior, controlada i canalitzada. Desenvolupa el sentit de l'equilibri, enforteix davant el dolor i el sofriment, millora la son, la relaxació i la figura femenina, sense llevar-li feminitat. Millora la circulació de la sang i fortifica els músculs, sent la millor arma contra l'infart. Ajuda a afegir més anys a la vida, i més vida als anys. És el transport cap a un món de salut, mobilitat, relaxació i plaer.
Hi ha tants de tipus de "cicloturisme" com interpretacions se'n puguin fer.
Sistematitzar el cicloturisme dins uns principis de reglamentació rígida i exclusivista en el seu disseny és un greu error federatiu. Molt ha de canviar l'actual Federació si es vol convertir en l'instrument que la realitat actual necessita. El que no podem oblidar mai és que per cada cicloturista federat al menys n'hi ha dos-cents que no hi estan.
La majoria d'usuaris de la bicicleta es troben al marge de l'actual trama organitzava oficial, ineficaç per entendre i protegir l'ús de la bicicleta més enllà de la seva utilització merament esportiva. Desgraciadament tota la preocupació de les federacions està centrada en el ciclisme competitiu.
És aquest "oblidat" el cicloturisme del silenci. Persones anònimes que gaudeixen de la seva bicicleta en qualsevol moment del dia, quan en tenen ganes, amb els companys que volen, transitant pels llocs que ells mateixos han triat.
Generalitzant podem dividir els cicloturistes en aquests quatre grups:
-El cicloturista esportiu.
-L'excursionista.
-El cultural o contemplatiu.
-El cicloturista urbà.
El cicloturista esportiu és el que cerca el màxim rendiment amb el mínim esforç, dins un temps i un espai concrets. Generalment tenen un bon biotipus, i estan ben dotats per practicar el ciclisme competitiu. Són feliços pedalejant aviat.
L'excursionista o aventurer es forja dins la creativitat i romp totes les fronteres del que és tradicional. Cerca un món fascinant i trenca els límits establerts per la societat.
El cultural o contemplatiu sol tenir una gran capacitat d'admiració davant la més petita cosa que alteri els seus sentits desenvolupats.
En aquest període que ens pertoca viure, en què els aparells mecànics i elèctrics de tota mena ens empenyen de cada vegada més a una vida més sedentària, sense exercici i on es multipliquen els trastorns de l'aparell circulatori i les depressions, el goig de pedalejar és un alliberament per a l'esperit, és antidepressiu, té propietats tranquil·litzants, fa rebaixar els greixos de la sang, les toxines, activa la contracció del cor, és desintoxicant i, en conseqüència, una assegurança per a la bona salut.
Actualment la bicicleta comença a deixar de ser el "vehicle dels pobres" per tornar al seu primitiu paper de vehicle per a tothom. Ens proporciona un transport ràpid, no contaminant, barat i autosuficient.
Molta gent que té bicicleta, la faria servir si hi hagués més seguretat, si es prenguessin mesures especials d'educació col·lectiva dels conductors. Així es podria disminuir bastant la pol·lució ambiental i el nivell sonor, hi hauria més qualitat de vida al carrer, i la ciutat seria més habitable, perquè deixaria d'estar col·lapsada per la circulació.
Les estadístiques ens demostren que els països superindustrialitzats no només tenen la majoria de cotxes, sinó també de bicicletes, i que les conseqüències del trànsit motoritzat són desastroses.
La contaminació atmosfèrica per plom perjudica el creixement dels joves i el desenvolupament dels fetus i és produïda en un 90% pels motors dels cotxes.
El cor i el sistema nerviós són atacats a més pel monòxid de carbó. Els òxids de nitrogen i els hidrocarburs augmenten la probabilitat de tenir alteracions respiratòries, a més de ser molts d'hidrocarburs cancerígens, i també poden originar la temuda pluja àcida.
Per contra, la bicicleta redueix la contaminació de l'aire i del renou, i mereix ser considerada dins un pla energètic nacional, com va assenyalar el Congrés dels Estats Units l'any 1978.
Aquesta resulta menys restrictiva i cansada que caminar, al mateix temps que és una de les fórmules més racionals de circular per la ciutat. A més és la millor arma per lluitar contra aquest mal nomenat progrés, que inclús ens ha canviat els paràmetres del comportament.
És incomprensible que a pesar de l'alt preu dels productes energètics el Govern promocioni l'ús del cotxe i destini cada any una pluja de milions per a construir carreteres, autopistes i infrastructures reservades, i dissenyades pensant només en el major enemic del cicloturista. Desgraciadament les ciutats -de moment- no estan fetes ni per als ciclistes ni per als vianants, estan fetes per als cotxes.
L'expansió dels vehicles de quatre rodes ha acabat per arribar a cada racó, la majoria dels ciutadans se n'han fet dependents i víctimes al mateix temps que la situació de la bicicleta com a mitjà de transport urbà ha començat a empitjorar notablement a les grans ciutats.
En contrapartida han començat a sorgir grups urbans, autèntics moviments de defensa i difusió de la bicicleta, netament diferenciats dels que fomenten el ciclisme com a mera pràctica esportiva, que promouen el seu ús i la seva recuperació, i així redueixen la utilització indiscriminada del cotxe. Reivindiquen davant els organismes públics competents la infrastructura adequada per a la bicicleta: els aparcaments, els carrils bici, els creuers especials, l'ordenació del trànsit, la combinació amb el transport públic, la millora i manteniment de les voreres de les carreteres, les alternatives segures i adequades en els llocs a on l'ús dels nostres vehicles sigui perillós (accessos a les ciutats), facilitats per dur les bicicletes amb els trens i autocars, etc. Al mateix temps difonen coneixements sobre el manteniment i les reparacions, amb ensenyances específiques i classes pràctiques i descobreixen el valor educatiu del cicloturisme i de la bicicleta.
Anar amb bicicleta resulta econòmic tant per a la societat com per a l'usuari. Tota persona que utilitza la bicicleta contribueix activament a millorar el medi ambient i la qualitat de vida de tothom, augmenta la seva potència cardiovascular, guanya temps i salut, i descongestiona el trànsit dels carrers.
La bicicleta és un símbol de llibertat individual, una de les darreres llibertats encara no controlades pel sistema.
Per fer cicloturisme i gaudir de les nostres sortides no és imprescindible tenir gaire cura de l'alimentació, emperò sí saber-nos alimentar correctament.
El nostre cos per tenir un funcionament òptim, a més de l'entrenament i de la preparació psíquica adequades, necessita una dieta equilibrada i variada, com més làcto-vegetariana millor; amb substàncies de procedència natural, el menys possible manipulades i evitar els excessos de sal, sucre, conserves, greixos, alcohol, begudes estimulants, tabac...
Així com cuidem la bicicleta, hem de cuidar també el nostre organisme. Vigilar l'alimentació, ja que mitjançant aquesta aportem l'energia necessària al cos per al seu manteniment i tenir sempre en compte que l'excés en el menjar, i els menjars pesants i greixons -inclús quan practiquem esport-, són bastant més perjudicials del que ens creiem.
La nostra alimentació ha de ser variada i equilibrada, qualitativament i quantitativa, natural i personalitzada.
Hem de cobrir les nostres necessitats energètiques per mantenir l'activitat física que volem desenvolupar.
Hem de tenir en compte la digestibilitat dels aliments i, especialment, n'hem de fer un repartiment correcte al llarg del dia. Dues setmanes abans de les sortides més importants podem augmentar la nostra ració de hidrats de carboni, perquè així ens hi assegurem un millor rendiment.
No hem de fer mai canvis d'importància en l'alimentació un parell de dies abans de sortides de llarg recorregut. Els extres, els hem d'introduir durant l'entrenament, i mai no hem de jugar amb els nostres hàbits alimentaris, ja que la més petita equivocació es paga immediatament amb incomoditats. El més freqüent dels problemes digestius sol ser la diarrea, a causa d'errors dietètics, o a begudes gasoses o massa fredes.
La menjada abans de cada sortida ha de ser fonamentalment lleugera amb abundància de carbohidrats i aliments fàcilment digeribles i assimilables.
Les millors vitamines són les naturals, ja que venen equilibrades juntament amb altres substàncies i minerals que faciliten el seu aprofitament. Hem de menjar bastant de fruita fresca i verdures crues.
No s'ha d'esperar a tenir set per començar a beure. Es indispensable reemplaçar ràpidament els líquids perduts durant l'exercici prolongat, així com les pèrdues de potassi, sodi i magnesi. Les aportacions d'aigua, amb sals minerals i vitamines, al nostre organisme han de ser freqüents i en petites quantitats, sense ser aquesta ni molt freda ni molt calenta.
En condicions de vida normal (sense esforços excessius), una alimentació ben equilibrada ens aporta les sals minerals suficients. Emperò durant l'esforç, especialment si aquest és prolongat, poden aparèixer petits dèficits.
L'esport, un suport nutricional adequat i una vida sana millorarà indubtablement la nostra qualitat de vida i la nostra capacitat de rendiment.
L'objectiu de l'entrenament és el de provocar i mantenir una sèrie d'adaptacions a l'organisme del cicloturista que li permetin afrontar amb èxit les seves sortides, passant-s'ho bé, amb la satisfacció d'aconseguir els seus anhels, que són tant o més importants que guanyar un trofeu per al ciclista competitiu.
L'organisme funciona com un TOT, i la preparació física ha d'abraçar al mateix temps tots els factors de l'entrenament. Ha de desenvolupar l'aparell locomotor simultàniament i coordinada amb les altres funcions del nostre cos, per a aconseguir millors resultats.
És clar que no hem de menester la mateixa preparació física per fer un recorregut de trenta quilòmetres, com per fer-ne un de tres-cents. En conseqüència, a causa que el cicloturisme és una activitat completament lliure, que no ha de menester cap tipus de reglamentació, és molt difícil parlar de entrenaments per als cicloturistes.
No obstant, la seva planificació -si perseguim objectius importants- s'ha de fer en base a perioditzacions, amb una distribució adequada del volum i de l'intensitat i tenint en compte que la regularitat és tan important com la progressió, i que les dues són la garantia dels resultats positius.
A l'hora de fer la nostra planificació hem de tenir en compte la nostra disponibilitat, les qualitats físiques i psicològiques del moment, les nostres aspiracions i motivacions i no oblidar que el fet d'entrenar és només un dels molts de factors que influiran en els resultats finals.
Hem d'aprendre a anar dins el límit de les nostres possibilitats i a donar temps al cos perquè es recuperi. No hem de treballar mai fins arribar a l'esgotament, ja que segurament després ens produiria problemes.
A partir dels trenta-cinc anys el retorn a la bicicleta ha de ser lent, progressiu, prudent i regular, i si aquest es fa dins la tercera edat encara s'ha d'actuar amb molta més prudència, no sent de més un "pulsòmetre" pel control continuat de les pulsacions del cor.
L'escalfeïment és imprescindible abans de cada sortida ja que a més de preparar físicament, psicològicament i fisiològica, ajuda a la prevenció de lesions.
Els estiraments mantenen els músculs flexibles i els preparen per a l'exercici. Redueixen la tensió muscular i augmenten l'extensió dels moviments. Així es fan més lliures i més fàcils i desenvolupen al mateix temps la consciència corporal i faciliten la circulació de la sang. Al menys hem d'estirar tots els grups musculars involucrats en l'acció de pedalejar.
Quan fem exercici les tensions que s'acumulen en els músculs fan que aquests es tornin rígids. Per relaxar-los i recuperar-nos abans, el millor és fer també, després d'acabat, estiraments musculars, poc a poc i sense forçar.
A pesar que la roba del ciclista és la més eficaç per al cicloturista, no és la més apta per caminar, ni per integrar-se segons dins quins llocs.
Segons el tipus de cicloturisme que vulguem fer és millor emprar una vestimenta multifuncional. Calçons curts, gorra, camiseta de cotó, calcetins i guants, a l'estiu i primaveres, i impermeables (de teixits com el Goro-Tex, el New-Tex o el Sofitex, que a més de ser impermeables permeten una considerable transpiració), jerseis i xandalls a l'hivern.
Les sabates han de ser de sola dura, o especifiques de cicloturisme. Es millor dur estreps i corretges als pedals, o pedals automàtics, ja que aquests afavoreixen el pedaleig i la comoditat del peu pel fet de pedalejar amb la punta directament damunt l'eix del pedal.
Les ulleres de sol, tan de moda ara dins el ciclisme competitiu, s'encarreguen de protegir els nostres ulls del sol i de cossos estranys com els mosquits i la pols, a més dels raigs ultraviolats.
Els portaequipatges són imprescindibles si volem dur càrrega. Han de ser resistents, lleugers i rígids, i han d'anar agafats directament al quadre.
Les alforges i bosses han de ser impermeables i resistents, amb diferents compartiments. Han d'estar centrades i amb el pes distribuït. A la del manillar, hi solem portar la documentació, objectes personals i mapes.
La bossa d'eines sol anar sota el seient amb els materials i les eines més imprescindibles.
Per a excursions llargues, amb independència i contacte amb la Natura, necessitem una tenda de campanya, o una funda de bivac impermeable i transpirable, i un sac de dormir, a més dels utensilis necessaris per fer el menjar, que, a pesar d'augmentar-nos el pes, ens fan sentir un cicloturisme més autèntic i autosuficient.
Una cosa que mai no podem oblidar són els constants robatoris de bicicletes. Hem de deixar el nostre vehicle tancat amb un bon pany que ens agafi el quadre i les dues rodes a una barana, un fanal, un pal, un senyal de trànsit... Hem de llevar la bomba, la cambra d'aire de recanvi i la bossa d'eines.
La utilitat del casc dins les ciutats és qüestionable, ja que a més de ser incòmode, pot distorsionar bastant la percepció dels sons dels altres vehicles. Es un tema de controvèrsia i actualitat dins els col·lectius ciclistes. Per carretera o muntanya és ja més aconsellable ja que el traumatisme cranial és una de les lesions més freqüents dels ciclistes i cicloturistes.
El reconeixement mèdic és una necessitat que tenim tots els cicloturistes, en començar l'activitat. No hi sobra un seguiment mèdic per als que practiquen el cicloturisme esportiu, o el de llargs recorreguts.
La vacunació antitetànica és molt important, a causa dels accidents a què estem exposats, especialment els dies en que la situació climatològica és dolenta.
Molts de dolors múscul-tendinosos tenen com únic origen una mala postura damunt la bicicleta. En corregir-la solucionarem el problema.
Les arrugues o la mala conservació de la camussa dels "culottes" poden provocar l'aparició de lesions perineals. Un estrep mal col·locat pot produir una tendinitis.
Una dentadura en males condicions o qualsevol tipus d'infecció poden ser una de les causes importants d'una tendinitis, ja que la sang en trobar-se dins un circuit tancat duu l' infecció d'un lloc a l'altre i ataca especialment els òrgans més dèbils o fatigats.
La higiene de vida, amb horaris regulars i suficients hores per dormir, suprimint el tabac i l'alcohol, amb una alimentació equilibrada i variada, sense oblidar la rehidratació oportuna, així com una autèntica higiene corporal es traduiran en una millor recuperació després de l'esforç i un major gaudiment del nostre esport.
Les dues màximes figures del cicloturisme de tots els temps -els autèntics pares del cicloturisme- són el francès Paül de Vivie i l'anglès Stanley Cotterell, pioners d'aquest incomparable esport, dotats d'un entusiasme idealista i d'una autoritat que ha fet molt de bé a moltíssims dels seus seguidors.
Paül de Vivie, més conegut per "VELOCIO", nascut a Saint Etienne l'any 1853, està considerat com el més pur dels cicloturistes de tot el món. Es pot dir que ell ha estat l'Apòstol del Cicloturisme, el fundador d'aquest bell i sa esport, el Pare del Cicloturisme Europeu, i el principal forjador d'aquest saludable exercici. Donà a conèixer a la gent els avantatges i els beneficis que es deriven de la seva pràctica.
Tota la seva obra i la seva vida varen estar consagrades a la propaganda de la bicicleta. S'hi sentí captivat ja de jove. Va construir la manufactura de bicicletes "La Gauloise" i començà a fer una pila d'invencions, per posar-les en pràctica tot sol o en companyia d'altres aficionats. Fou l'inventor del canvi de marxes, que va anomenar "polymultiplication". Va morir d'accident l'any 1930.
Ellaç: http://www.esportsolleric.org/Cicloturisme.html
Què és el Cicloturisme?
Andreu Oliver i Sastre (Any 1927)
|
"Dintre cent anys... mil anys, hom festejarà el ciclisme.
La bicicleta serà l'únic enginy mecànic utilitzat per l'home, esdevingut intel·ligent i enamorat del seu cos."
-René Chesal-
|
És bastant difícil donar una definició exacta del cicloturisme. És un esport tan plural, tan complex, tan personal, tan original... que no és possible etiquetar-lo mai. Es viu o no es viu, un té la sensació o no la té!
El terme "cicloturisme" engloba totes les formes de ciclisme recreacional, no competitiu, tots els àmbits d'utilització de la bicicleta en constant recerca.
És l'esport que es fa sense presses (no s'ha d'arribar el primer enlloc), sense premis (la satisfacció es troba a cada pedalejada). És l'esport en què no s'intenta imitar el ciclisme d'alta competició, i s'hi cerca, moltes vegades, l'autosuficiència. És un dels majors plaers que proporciona la bicicleta. No és important quants de quilòmetres es fan, ni amb quin temps, sinó com i per on es va. L'autèntic cicloturisme comença bastant abans de la primera pedalejada, preparant els itineraris, estudiant els mapes, parlant, acumulant informació, estudiant els llocs, les formes de menjar i dormir, preparant el material i la bicicleta, posant-se físicament a punt...
El cicloturisme, més que un esport, és un cert estil, una certa concepció i una certa filosofia de la vida. És una combinació indivisible entre home i màquina. És sinònim de llibertat i d'independència. Ens ajuda a redescobrir sensacions perdudes del nostre món intern, a retrobar els plaers més intensos, i a connectar i a interpretar el nostre entorn i la realitat de la vida. És una font inesgotable de satisfaccions variades per a totes les edats. Tampoc no està renyit amb el concepte de família, ja que aquest meravellós enginy mecànic es revela també com una ferramenta d'unió familiar. Avui en dia és habitual la imatge de les parelles amb els seus fills, que comparteixen les emocions d'una passejada amb bicicleta.
La bicicleta.
La bicicleta pot ser el mitjà o el fi mateix, implicant parcel·les culturals i aventures en totes les seves manifestacions. No hi ha metes ni limitacions, només estímuls sans, d'acord amb les possibilitats de cada un.
En el cicloturisme la bicicleta té la seva importància, emperò molt més la persona que la condueix, les seves ànsies d'aventura i els seus coneixements. Qualsevol bicicleta serveix per fer cicloturisme. Els tres conceptes claus que hem de tenir en compte en comprar-la són qualitat, senzillesa i seguretat, i que les seves dimensions guardin les proporcions degudes amb els membres del ciclista, és a dir que ha d'estar adaptada al seu usuari en quant a alçada i llargada del quadre, alçada del seient, del manillar, amplària d'aquest... La postura del cos té una gran importància, ha de ser equilibrada i eficient. Una posició correcta respecte del quadre i del pedalier és fonamental, i resulta més còmoda de mantenir durant llarg temps, a més d'evitar lesions. Una posició massa dreta suposa un esforç inútil i oposa una gran resistència a l'aire. El tub del seient ha d'estar tapat per la part superior per evitar filtracions d'aigua al pedalier. Ha de tenir un bon portaequipatge el més lleuger possible, resistent i rígid; agafat directament al quadre, ja que no és aconsellable dur l'equipatge damunt l'esquena.
Un altre dels accessoris importants són els llums, per llei i per seguretat, el canvi, amb un conjunt de marxes no gaire llargues, que ens permetin pujar les costes amb la bicicleta carregada, i els parafangs, especialment els dies de pluja.
El manteniment de la bicicleta és de vital importància, ja que la nostra vida en depèn contínuament.
La bicicleta, vehicle alternatiu, és un mitjà de transport que s'integra dins la Naturalesa sense agredir-la. Engendra la prudència, fomenta la companyonia, desenvolupa la iniciativa personal, la perseverança... És silenciós i no contaminant, permet l'exercici físic simultani al desplaçament i dóna gran llibertat de moviments, ocupa poc lloc, és econòmic de comprar i de mantenir. Es un instrument de primera necessitat per a la salut física i anímica i per recobrar l'equilibri interior.
És un dels símbols ecològics emprats en contra de la degradació del medi ambient i, al mateix temps, és un mitjà d'emancipació. Amb ella no travessem un paisatge, en formem part, ens hi integrem. Les sensacions de l'entorn penetren més profundament dins nosaltres. Ens fa sentir de nou el gust per l'esforç i la il·lusió de superar-nos, ens tonifica bona part de la musculatura i ens retarda l'envelliment. És un exercici excitant, convenient i agradable.
Multiplica el radi d'acció sense rompre l'equilibri natural, ens serveix per accedir i conèixer llocs distints al nostre, o ens ajuda a percebre el nostre d'una forma diferent, i ens crea una sensibilitat que ens fa recuperar el vertader concepte de la vida.
L'activitat física.
Amb l'era de "maquinisme" que envaeix tots els estrats de la nostra societat, és imprescindible cultivar el nostre cos.
L'activitat física és necessària d'una manera continuada durant tota la vida, si volem que el nostre organisme es mantingui sa. L'activitat física té a més una altra facultat interessantíssima, la d'actuar en la nostra esfera psíquica i donar-nos més optimisme i il·lusió. Així ens serveix de vàlvula d'escapament per a les tensions acumulades durant el dia.
L'esport s'ha convertit avui en dia en un exponent més del món modern. Milions de persones el practiquen, bé en forma de competició, o com a esport recreatiu.
Desgraciadament, el problema de l'esport competitiu d'élite radica en el terrible cinisme d'aquesta societat de consum que l'ha convertit en un espectacle mercantilitzat i n'exigeix resultats cada vegada més difícils, sense tenir en compte que aquest ja fa temps que ha perdut el seu aspecte lúdic, i que ja no és una activitat amb la finalitat de millorar les facultats necessàries per resistir i triomfar en la lluita diària.
El cicloturisme camí cap a la salut.
El cicloturista, aquell que pedaleja per a la seva distracció, per a la seva diversió, aquell que gaudeix de la Natura, aquell que sap apreciar un paisatge (tant en forma individual com en grup) o el cant dels ocells, aquell que de nou ha retrobat la joia de viure, la salut de l'ànima i del cos, amb les reconfortants passejades amb la bicicleta... Aquest és l'autèntic CICLOTURISTA! i no aquell que enfundat dins un vistós jersei publicitari, estirant un monstruós desenrotllament, intenta emular descaradament els Merckx, Indurain, Lemond, Fignon, Delgado, Moser, Hinault, Lejarreta, Kelly, Caritoux, Cabestany, Chozas...
El cicloturista és un esportista que es sorprèn cada dia dins aquest món fascinant, que ell va ampliant dins tots els àmbits. És personal, dissenya el seu cicloturisme d'una manera diferent, de forma que es cenyeixi al seu món de somnis, d'esperances, que li proporcioni beneficis físics i emocionals, sensació de llibertat, de plaer i de reducció d'ansietat.
És una persona que vol millorar la seva salut i la del seu entorn, Es un fervent enamorat de la Natura, que està preocupat per la contaminació, el renou i el malbaratament de l'energia. És un esportista que pedaleja per gust, que sap posar el seu amor propi a l'altura de les satisfaccions del turisme intel·ligentment comprès, que no es limita a fer el recorregut dins un temps satisfactori, que s'atura quan li sembla i observa el paisatge i en gaudeix d'ell, que no necessita tribunes ni espectadors, n'hi ha d'estar pendent d'un cronòmetre. Els imprevistos que es poden presentar durant l'excursió són per a ell un al·licient més.
El cicloturisme, com a activitat d'oci, és de les més completes que pugui realitzar l'home. Forja i endureix l'esportista, li tempra el caràcter i li mostra el camí per aconseguir metes més altes. És un bàlsam regenerador de joves i no tan joves, que no volen ser enrotllats per la nostra era, per aquesta tecnologia absorbent que ens té aclaparats, amb el medi ambient sempre amenaçat.
L'ésser humà té una especial predilecció per desplaçar-se; per visitar llocs amb interès artístic, històric, paisatgístic, econòmic o de qualsevol tipus. Té predilecció per estudiar la flora o la fauna d'una regió, per aprendre els costums dels seus habitants, per conèixer el seu art... Conèixer l'entorn és una part substancial per conèixer-nos a nosaltres mateixos.
L'increment de l'afecció envers al cicloturisme d'aquests darrers anys, no és res passatger, és el fruit d'un autèntic procés de maduresa social.
Anar amb bicicleta és una forma beneficiosa d'exteriorització d'una agressivitat interior, controlada i canalitzada. Desenvolupa el sentit de l'equilibri, enforteix davant el dolor i el sofriment, millora la son, la relaxació i la figura femenina, sense llevar-li feminitat. Millora la circulació de la sang i fortifica els músculs, sent la millor arma contra l'infart. Ajuda a afegir més anys a la vida, i més vida als anys. És el transport cap a un món de salut, mobilitat, relaxació i plaer.
El Cicloturisme del silenci.
Hi ha tants de tipus de "cicloturisme" com interpretacions se'n puguin fer.
Sistematitzar el cicloturisme dins uns principis de reglamentació rígida i exclusivista en el seu disseny és un greu error federatiu. Molt ha de canviar l'actual Federació si es vol convertir en l'instrument que la realitat actual necessita. El que no podem oblidar mai és que per cada cicloturista federat al menys n'hi ha dos-cents que no hi estan.
La majoria d'usuaris de la bicicleta es troben al marge de l'actual trama organitzava oficial, ineficaç per entendre i protegir l'ús de la bicicleta més enllà de la seva utilització merament esportiva. Desgraciadament tota la preocupació de les federacions està centrada en el ciclisme competitiu.
És aquest "oblidat" el cicloturisme del silenci. Persones anònimes que gaudeixen de la seva bicicleta en qualsevol moment del dia, quan en tenen ganes, amb els companys que volen, transitant pels llocs que ells mateixos han triat.
Generalitzant podem dividir els cicloturistes en aquests quatre grups:
-L'excursionista.
-El cultural o contemplatiu.
-El cicloturista urbà.
El cicloturista esportiu és el que cerca el màxim rendiment amb el mínim esforç, dins un temps i un espai concrets. Generalment tenen un bon biotipus, i estan ben dotats per practicar el ciclisme competitiu. Són feliços pedalejant aviat.
L'excursionista o aventurer es forja dins la creativitat i romp totes les fronteres del que és tradicional. Cerca un món fascinant i trenca els límits establerts per la societat.
El cultural o contemplatiu sol tenir una gran capacitat d'admiració davant la més petita cosa que alteri els seus sentits desenvolupats.
El cicloturisme urbà.
En aquest període que ens pertoca viure, en què els aparells mecànics i elèctrics de tota mena ens empenyen de cada vegada més a una vida més sedentària, sense exercici i on es multipliquen els trastorns de l'aparell circulatori i les depressions, el goig de pedalejar és un alliberament per a l'esperit, és antidepressiu, té propietats tranquil·litzants, fa rebaixar els greixos de la sang, les toxines, activa la contracció del cor, és desintoxicant i, en conseqüència, una assegurança per a la bona salut.
Actualment la bicicleta comença a deixar de ser el "vehicle dels pobres" per tornar al seu primitiu paper de vehicle per a tothom. Ens proporciona un transport ràpid, no contaminant, barat i autosuficient.
Molta gent que té bicicleta, la faria servir si hi hagués més seguretat, si es prenguessin mesures especials d'educació col·lectiva dels conductors. Així es podria disminuir bastant la pol·lució ambiental i el nivell sonor, hi hauria més qualitat de vida al carrer, i la ciutat seria més habitable, perquè deixaria d'estar col·lapsada per la circulació.
Les estadístiques ens demostren que els països superindustrialitzats no només tenen la majoria de cotxes, sinó també de bicicletes, i que les conseqüències del trànsit motoritzat són desastroses.
La contaminació atmosfèrica per plom perjudica el creixement dels joves i el desenvolupament dels fetus i és produïda en un 90% pels motors dels cotxes.
El cor i el sistema nerviós són atacats a més pel monòxid de carbó. Els òxids de nitrogen i els hidrocarburs augmenten la probabilitat de tenir alteracions respiratòries, a més de ser molts d'hidrocarburs cancerígens, i també poden originar la temuda pluja àcida.
Per contra, la bicicleta redueix la contaminació de l'aire i del renou, i mereix ser considerada dins un pla energètic nacional, com va assenyalar el Congrés dels Estats Units l'any 1978.
Aquesta resulta menys restrictiva i cansada que caminar, al mateix temps que és una de les fórmules més racionals de circular per la ciutat. A més és la millor arma per lluitar contra aquest mal nomenat progrés, que inclús ens ha canviat els paràmetres del comportament.
És incomprensible que a pesar de l'alt preu dels productes energètics el Govern promocioni l'ús del cotxe i destini cada any una pluja de milions per a construir carreteres, autopistes i infrastructures reservades, i dissenyades pensant només en el major enemic del cicloturista. Desgraciadament les ciutats -de moment- no estan fetes ni per als ciclistes ni per als vianants, estan fetes per als cotxes.
L'expansió dels vehicles de quatre rodes ha acabat per arribar a cada racó, la majoria dels ciutadans se n'han fet dependents i víctimes al mateix temps que la situació de la bicicleta com a mitjà de transport urbà ha començat a empitjorar notablement a les grans ciutats.
En contrapartida han començat a sorgir grups urbans, autèntics moviments de defensa i difusió de la bicicleta, netament diferenciats dels que fomenten el ciclisme com a mera pràctica esportiva, que promouen el seu ús i la seva recuperació, i així redueixen la utilització indiscriminada del cotxe. Reivindiquen davant els organismes públics competents la infrastructura adequada per a la bicicleta: els aparcaments, els carrils bici, els creuers especials, l'ordenació del trànsit, la combinació amb el transport públic, la millora i manteniment de les voreres de les carreteres, les alternatives segures i adequades en els llocs a on l'ús dels nostres vehicles sigui perillós (accessos a les ciutats), facilitats per dur les bicicletes amb els trens i autocars, etc. Al mateix temps difonen coneixements sobre el manteniment i les reparacions, amb ensenyances específiques i classes pràctiques i descobreixen el valor educatiu del cicloturisme i de la bicicleta.
Anar amb bicicleta resulta econòmic tant per a la societat com per a l'usuari. Tota persona que utilitza la bicicleta contribueix activament a millorar el medi ambient i la qualitat de vida de tothom, augmenta la seva potència cardiovascular, guanya temps i salut, i descongestiona el trànsit dels carrers.
La bicicleta és un símbol de llibertat individual, una de les darreres llibertats encara no controlades pel sistema.
L'alimentació.
Per fer cicloturisme i gaudir de les nostres sortides no és imprescindible tenir gaire cura de l'alimentació, emperò sí saber-nos alimentar correctament.
El nostre cos per tenir un funcionament òptim, a més de l'entrenament i de la preparació psíquica adequades, necessita una dieta equilibrada i variada, com més làcto-vegetariana millor; amb substàncies de procedència natural, el menys possible manipulades i evitar els excessos de sal, sucre, conserves, greixos, alcohol, begudes estimulants, tabac...
Així com cuidem la bicicleta, hem de cuidar també el nostre organisme. Vigilar l'alimentació, ja que mitjançant aquesta aportem l'energia necessària al cos per al seu manteniment i tenir sempre en compte que l'excés en el menjar, i els menjars pesants i greixons -inclús quan practiquem esport-, són bastant més perjudicials del que ens creiem.
La nostra alimentació ha de ser variada i equilibrada, qualitativament i quantitativa, natural i personalitzada.
Hem de cobrir les nostres necessitats energètiques per mantenir l'activitat física que volem desenvolupar.
Hem de tenir en compte la digestibilitat dels aliments i, especialment, n'hem de fer un repartiment correcte al llarg del dia. Dues setmanes abans de les sortides més importants podem augmentar la nostra ració de hidrats de carboni, perquè així ens hi assegurem un millor rendiment.
No hem de fer mai canvis d'importància en l'alimentació un parell de dies abans de sortides de llarg recorregut. Els extres, els hem d'introduir durant l'entrenament, i mai no hem de jugar amb els nostres hàbits alimentaris, ja que la més petita equivocació es paga immediatament amb incomoditats. El més freqüent dels problemes digestius sol ser la diarrea, a causa d'errors dietètics, o a begudes gasoses o massa fredes.
La menjada abans de cada sortida ha de ser fonamentalment lleugera amb abundància de carbohidrats i aliments fàcilment digeribles i assimilables.
Les millors vitamines són les naturals, ja que venen equilibrades juntament amb altres substàncies i minerals que faciliten el seu aprofitament. Hem de menjar bastant de fruita fresca i verdures crues.
No s'ha d'esperar a tenir set per començar a beure. Es indispensable reemplaçar ràpidament els líquids perduts durant l'exercici prolongat, així com les pèrdues de potassi, sodi i magnesi. Les aportacions d'aigua, amb sals minerals i vitamines, al nostre organisme han de ser freqüents i en petites quantitats, sense ser aquesta ni molt freda ni molt calenta.
En condicions de vida normal (sense esforços excessius), una alimentació ben equilibrada ens aporta les sals minerals suficients. Emperò durant l'esforç, especialment si aquest és prolongat, poden aparèixer petits dèficits.
L'esport, un suport nutricional adequat i una vida sana millorarà indubtablement la nostra qualitat de vida i la nostra capacitat de rendiment.
L'entrenament.
L'objectiu de l'entrenament és el de provocar i mantenir una sèrie d'adaptacions a l'organisme del cicloturista que li permetin afrontar amb èxit les seves sortides, passant-s'ho bé, amb la satisfacció d'aconseguir els seus anhels, que són tant o més importants que guanyar un trofeu per al ciclista competitiu.
L'organisme funciona com un TOT, i la preparació física ha d'abraçar al mateix temps tots els factors de l'entrenament. Ha de desenvolupar l'aparell locomotor simultàniament i coordinada amb les altres funcions del nostre cos, per a aconseguir millors resultats.
És clar que no hem de menester la mateixa preparació física per fer un recorregut de trenta quilòmetres, com per fer-ne un de tres-cents. En conseqüència, a causa que el cicloturisme és una activitat completament lliure, que no ha de menester cap tipus de reglamentació, és molt difícil parlar de entrenaments per als cicloturistes.
No obstant, la seva planificació -si perseguim objectius importants- s'ha de fer en base a perioditzacions, amb una distribució adequada del volum i de l'intensitat i tenint en compte que la regularitat és tan important com la progressió, i que les dues són la garantia dels resultats positius.
A l'hora de fer la nostra planificació hem de tenir en compte la nostra disponibilitat, les qualitats físiques i psicològiques del moment, les nostres aspiracions i motivacions i no oblidar que el fet d'entrenar és només un dels molts de factors que influiran en els resultats finals.
Hem d'aprendre a anar dins el límit de les nostres possibilitats i a donar temps al cos perquè es recuperi. No hem de treballar mai fins arribar a l'esgotament, ja que segurament després ens produiria problemes.
A partir dels trenta-cinc anys el retorn a la bicicleta ha de ser lent, progressiu, prudent i regular, i si aquest es fa dins la tercera edat encara s'ha d'actuar amb molta més prudència, no sent de més un "pulsòmetre" pel control continuat de les pulsacions del cor.
L'escalfeïment és imprescindible abans de cada sortida ja que a més de preparar físicament, psicològicament i fisiològica, ajuda a la prevenció de lesions.
Els estiraments mantenen els músculs flexibles i els preparen per a l'exercici. Redueixen la tensió muscular i augmenten l'extensió dels moviments. Així es fan més lliures i més fàcils i desenvolupen al mateix temps la consciència corporal i faciliten la circulació de la sang. Al menys hem d'estirar tots els grups musculars involucrats en l'acció de pedalejar.
Quan fem exercici les tensions que s'acumulen en els músculs fan que aquests es tornin rígids. Per relaxar-los i recuperar-nos abans, el millor és fer també, després d'acabat, estiraments musculars, poc a poc i sense forçar.
El material.
A pesar que la roba del ciclista és la més eficaç per al cicloturista, no és la més apta per caminar, ni per integrar-se segons dins quins llocs.
Segons el tipus de cicloturisme que vulguem fer és millor emprar una vestimenta multifuncional. Calçons curts, gorra, camiseta de cotó, calcetins i guants, a l'estiu i primaveres, i impermeables (de teixits com el Goro-Tex, el New-Tex o el Sofitex, que a més de ser impermeables permeten una considerable transpiració), jerseis i xandalls a l'hivern.
Les sabates han de ser de sola dura, o especifiques de cicloturisme. Es millor dur estreps i corretges als pedals, o pedals automàtics, ja que aquests afavoreixen el pedaleig i la comoditat del peu pel fet de pedalejar amb la punta directament damunt l'eix del pedal.
Les ulleres de sol, tan de moda ara dins el ciclisme competitiu, s'encarreguen de protegir els nostres ulls del sol i de cossos estranys com els mosquits i la pols, a més dels raigs ultraviolats.
Els portaequipatges són imprescindibles si volem dur càrrega. Han de ser resistents, lleugers i rígids, i han d'anar agafats directament al quadre.
Les alforges i bosses han de ser impermeables i resistents, amb diferents compartiments. Han d'estar centrades i amb el pes distribuït. A la del manillar, hi solem portar la documentació, objectes personals i mapes.
La bossa d'eines sol anar sota el seient amb els materials i les eines més imprescindibles.
Per a excursions llargues, amb independència i contacte amb la Natura, necessitem una tenda de campanya, o una funda de bivac impermeable i transpirable, i un sac de dormir, a més dels utensilis necessaris per fer el menjar, que, a pesar d'augmentar-nos el pes, ens fan sentir un cicloturisme més autèntic i autosuficient.
Una cosa que mai no podem oblidar són els constants robatoris de bicicletes. Hem de deixar el nostre vehicle tancat amb un bon pany que ens agafi el quadre i les dues rodes a una barana, un fanal, un pal, un senyal de trànsit... Hem de llevar la bomba, la cambra d'aire de recanvi i la bossa d'eines.
La utilitat del casc dins les ciutats és qüestionable, ja que a més de ser incòmode, pot distorsionar bastant la percepció dels sons dels altres vehicles. Es un tema de controvèrsia i actualitat dins els col·lectius ciclistes. Per carretera o muntanya és ja més aconsellable ja que el traumatisme cranial és una de les lesions més freqüents dels ciclistes i cicloturistes.
Els nostres consells.
El reconeixement mèdic és una necessitat que tenim tots els cicloturistes, en començar l'activitat. No hi sobra un seguiment mèdic per als que practiquen el cicloturisme esportiu, o el de llargs recorreguts.
La vacunació antitetànica és molt important, a causa dels accidents a què estem exposats, especialment els dies en que la situació climatològica és dolenta.
Molts de dolors múscul-tendinosos tenen com únic origen una mala postura damunt la bicicleta. En corregir-la solucionarem el problema.
Les arrugues o la mala conservació de la camussa dels "culottes" poden provocar l'aparició de lesions perineals. Un estrep mal col·locat pot produir una tendinitis.
Una dentadura en males condicions o qualsevol tipus d'infecció poden ser una de les causes importants d'una tendinitis, ja que la sang en trobar-se dins un circuit tancat duu l' infecció d'un lloc a l'altre i ataca especialment els òrgans més dèbils o fatigats.
La higiene de vida, amb horaris regulars i suficients hores per dormir, suprimint el tabac i l'alcohol, amb una alimentació equilibrada i variada, sense oblidar la rehidratació oportuna, així com una autèntica higiene corporal es traduiran en una millor recuperació després de l'esforç i un major gaudiment del nostre esport.
Les dues màximes figures del cicloturisme.
Les dues màximes figures del cicloturisme de tots els temps -els autèntics pares del cicloturisme- són el francès Paül de Vivie i l'anglès Stanley Cotterell, pioners d'aquest incomparable esport, dotats d'un entusiasme idealista i d'una autoritat que ha fet molt de bé a moltíssims dels seus seguidors.
Paül de Vivie, més conegut per "VELOCIO", nascut a Saint Etienne l'any 1853, està considerat com el més pur dels cicloturistes de tot el món. Es pot dir que ell ha estat l'Apòstol del Cicloturisme, el fundador d'aquest bell i sa esport, el Pare del Cicloturisme Europeu, i el principal forjador d'aquest saludable exercici. Donà a conèixer a la gent els avantatges i els beneficis que es deriven de la seva pràctica.
Tota la seva obra i la seva vida varen estar consagrades a la propaganda de la bicicleta. S'hi sentí captivat ja de jove. Va construir la manufactura de bicicletes "La Gauloise" i començà a fer una pila d'invencions, per posar-les en pràctica tot sol o en companyia d'altres aficionats. Fou l'inventor del canvi de marxes, que va anomenar "polymultiplication". Va morir d'accident l'any 1930.
Ellaç: http://www.esportsolleric.org/Cicloturisme.html
Comentaris